Carles III va ser el gran exemple de rei il·lustrat, una corrent de pensament que va ser molt influent en el seu regant i va decaure ràpidament després. Per això els tractem junts. 4.1. La Il·lustració La Il·lustració* és el corrent de pensament predominant a Europa durant el segle XVIII. Defensava la importància de difondre les novetats científiques entre la població, per la qual cosa li donava molta importància a l’educació (il·lustrar és sinònim d’educar) . L’educació havia d’arribar tant a les elits com a la gent del poble, ja que era la base del desenvolupament social i econòmic. Totes les idees havien de basar-se en la raó. Per tant, tractaven de combatre aquelles idees que no es basaven en ella: les supersticions i fins i tot els dogmes (que són la base de les religions). Per tot açò, la il·lustració de vegades va xocar amb el poder de l’església. La Il·lustració va ser molt influent, sobretot entre els grups més educats de la societat, i a partir de la meitat del segle XVIII els il·lustrats predominaren en els governs europeus de l’època i molts dels reis l'adoptaren. Alguns dels principals il·lustrats espanyols ocuparen ministeris. En la il·lustració espanyola distingim dues etapes, que van ser liderades per dons grans il·lustrats: Campomanes : va ser ministre de Carles III i principal introductor de la fisiocràcia a Espanya. La fisiocràcia* era una tendència econòmica d'origen francès, que defensava que la base de l’economia era l’agricultura i aquest era, per tant, el sector que calia potenciar més . En especial es van organitzar repoblacions a zones poc poblades, per posar-les en conreu. Campomanes va promoure la creació de les “reials societats econòmiques d’amics del país” : eren associacions de persones il·lustrades i riques que s’agrupaven en les principals ciutats i promovien millores socials i econòmiques. Per exemple,la de València difonia millores per a l'agricultura i la indústria i va promoure ja al segle XIX la Caixa d'Estalvis de València o la millora de les aigües potables de la ciutat. Jovellanos : representa l'etapa final de la il·lustració. Jovellanos publicà en 1780 el seu “ Informe sobre la llei agrària ” el text més important de la il·lustració espanyola, en el que analitza la situació de l’agricultura en el país i assenyala els principals problemes: la quantitat de terres amortitzades i vinculades i el mal estat de les comunicacions, apuntant algunes solucions. Les seues idees inspiraren moltes de les mesures de l’època liberal.[de fet, el liberalisme es en gran mesura fill de la il·lustració] 10
La il·lustració espanyola va ser fonamentalment reformista i va intentar
evitar conflictes amb l’església, encara que alguns il·lustrats tingueren
problemes amb la inquisició*. En tot cas, el reformisme il·lustrat va quedar
quasi paralitzat en esclatar la Revolució Francesa en 1789, ja que els
revolucionaris es declaraven fills de la Il·lustració.
4.2. Carles III (1759-1788)
És el millor exemple de monarca il·lustrat
. Durant el seu regnat es
basarà en la introducció de millores a l’hora que reforça el seu poder absolut.
Carles III era fill menut de Felip V i d’Isabel Farnese i havia sigut rei de Nàpols.
En arribar a Espanya va “importar” ministres italians que dugueren a terme
reformes il·lustrades. Algunes d'aquestes no foren ben acollides, el que
provocà en 1767 el
motí d’Esquilache (Schillachi)
, que comportà el
nomenament de ministres espanyols com el comte d’Aranda. El motí va estar
causat per una ordre de retallar les capes i cosir els barrets per a facilitar la
identificació dels vianants, però segurament el provocaren els enemics de la
il·lustració per provocar un canvi de govern. Les principals mesures del regnat
de Carles III varen ser:
Expulsió dels jesuïtes
: Felip V va aconseguir del papa el dret a
nomenar els alts càrrecs de l’església, de manera que era el rei qui
controlava l’església espanyola. Açò s’anomena
regalisme*
. La única
excepció a aquest control eren els jesuïtes, que era un ordre religiós que
per definició sols devien obediència al papa, mai al poder civil (són
autònoms i no tenen el perquè obeir al govern del país). Eren molt
poderosos i controlaven grans extensions en sud-Amèrica, que ara
passaren a mans de la corona.
Creació de síndics als ajuntaments
: els síndics eren càrrecs escollits
pels veïns que s’encarregaven de controlar el treball dels corregidors.
Colonització de terres ermes
: una terra erma és la que mai no s’ha
cultivat. Hi havia grans extensions sense cultiu, especialment en
Andalusia, i Carles III, aconsellat per Campomanes, promogué la
fundació de noves poblacions. S'encarregà l'il·lustrat
Olavide.
Fi del monopoli de Cadis
: en 1778 s’aprovà que ports diferents a Cadis
pogueren comerciar directament amb Amèrica, com a mesura per a
fomentar el comerç.
Declaració de què els treballs manuals eren honorables
: açò
permetia als
hidalgos*
(nobles castellans quasi sense propietats)
treballar sense perdre el seu “estatus”.
11
Creació de la primera xarxa radial de carreteres
: en 1761 s’aprovà la
creació d’una sèrie de carreteres que unien Madrid amb els principals
ports espanyols i amb l’estranger. Fins aquest moment pràcticament no
existien carreteres a Espanya, sols camins. Aquesta xarxa bàsica no es
completaria fins pràcticament un segle després. L’objectiu era la millora
del comerç.
Reforma urbana de Madrid
: Carles III va intentar que Madrid s’equipara
amb les principals capitals europees. Va construir passejos i
monuments