3.1. L'Antic Règim
L’Antic Règim* és el model social i econòmic predominant a Europa
abans de les revolucions liberals
(la primera de les quals va ser la Revolució
Francesa de 1789). Es basava en
3 aspectes principals
:
a)
Societat estamental
:
la societat europea del segle XVIII estava
dividida en tres estaments i encapçalada pel rei
. Dels tres estaments
dos eren privilegiats (noblesa i clergat) i l’altre agrupava a la major part
de la població (80-90%) no privilegiada. Les
característiques principals
de la societat estamental són, en primer lloc, que
es basava en el
privilegi*, no en la propietat econòmica
. Els nobles tenien determinats
privilegis i, entre ells el principal, el fet de no pagar impostos. L’altra
característica important és el fet que
els estaments privilegiats
, en
4
especial la noblesa,
eren estaments tancats*,
pràcticament sols
s'accedia pel naixement o per concessió reial.
El
clergat*
(format pels membres de l'església) es considera també un
estament privilegiat, encara que caldria distingir entre l'alt clergat (cardenals,
bisbes, abats...) que eren de fet equiparables a la noblesa, i el baix clergat
(rectors, monjos i monjes) que tot i els privilegis podien ser molt pobres.
Els
no privilegiats
o “
tercer estat
” eren tota la resta, la base de l'economia, els
que treballaven i vivien al camp (llavors el 80% de la població o més), i els
xicotets sectors d'artesans i comerciants.
b)
L’economia era fonamentalment agrària
. La major part de les
terres es trobaven en mans dels estaments privilegiats i del rei, que es
limitaven a cobrar les rendes resultants (generalment una part important
de la collita, 20-30%). En açò es basava el poder econòmic de noblesa i
clergat, en el fet que controlaven la majoria de les terres, base del
principal sector econòmic.
La noblesa i l'alt clergat no treballaven
(o
sols ho feien al servei del rei, en la diplomàcia o comandant l'exèrcit).
Qualsevol treball manual era considerat
innoble,
de manera que la baixa
noblesa en ocasions vivia en la misèria, però es negava a treballar.
Al pas dels segles havia anat adquirint cada vegada més importància el comerç
i l’artesania, el que implicava que sorgira un sector amb força creixent,
la
burgesia*
. Era el sector que impulsava l'economia i anava acumulant poder
econòmic, però careixia de privilegis i es sentia perjudicat pels privilegis dels
estaments superiors. Quan la burgesia tingué una força suficient, en el pas
entre els segles XVIII i XIX, va liderar l'oposició a l'Antic Règim, impulsant la
Revolució Liberal.
c)
El model polític
: a Europa al segle XVIII conviuen bàsicament
dos models:
Monarquia autoritària o pactista
(model més tradicional): es
basava en
reis amb un poder limitat i poca autonomia
econòmica
, el que implicava que havien de pactar amb els seus
súbdits representats en les corts quan volien prendre alguna
iniciativa (iniciar una guerra, colonitzar un territori), ja que
necessitaven que els deixaren els diners. Açò implicava una
negociació en la que tenien que repartir els guanys o fer
concessions a canvi. Aquest model era el més tradicional a tota
Europa i el mantenien els àustries als territoris on regnaven.
També era el model de Gran Bretanya, on el parlament (corts)
estava sempre reunit i tenia molt poder; el que servirà de model a
les posteriors democràcies liberals.
5
Monarquia absoluta
: es basava en reis amb autonomia
econòmica que, per tant, no havien de negociar amb les corts i
concentraven tot el poder. Basaven el seu poder en la teoria de
que era Deu qui li'ls havia atorgat, de manera que es posaven per
damunt del poble i fins i tot, de l'església. Era el model del
Borbons a França i Espanya.
3.2. Característiques de l'economia
L’economia de l’antic règim
estava molt condicionada pels privilegis dels
estaments superiors. Per tant,
el model social i polític provocava que les
societats es desenvoluparen molt lentament:
si la major part de les terres
les tenien els privilegiats, que eren grups tancats que no pagaven impostos, la
gran majoria de la població treballadora no tenia quasi incentius per innovar o
millorar la seua situació. Les
principals característiques
d'aquesta economia
eren:
a)
La població es trobava dins de l’etapa denominada cicle demogràfic
antic
, caracteritzat per una
mortalitat molt elevada
, especialment
perquè la mortalitat infantil era molt alta i la mortalitat catastròfica també
era important. Com a reacció de l’elevada mortalitat, les poblacions
tendien a mantindre
altes taxes de natalitat,
ja que es casaven molt
joves i es tendia a tindre un nombre molt elevat de fills.
Encara que seguia el patró del cicle demogràfic antic, e
n l’Espanya del segle
XVIII es donà un important creixement demogràfic
(augment de la població),
ja que les millores en la productivitat agrària i la introducció de nous conreus
van permetre millores alimentàries. En general,
les regions litorals
multiplicaren en 100 anys la seua població per dos
, especialment al
Mediterrani i al Cantàbric, i varen créixer més les ciutats que les zones rurals.
Aquest és l’inici d’una tendència cap al desequilibri regional
. A partir
d’aquest moment es reforça el pes demogràfic i econòmic de la perifèria
d’Espanya (Catalunya, CV, PB) mentre que la Meseta i Extremadura va perdent
població (Madrid és l’excepció). Tendència que comença en el segle XVIII i
s'accentua en el XIX i XX.
b)
Agricultura i ramaderia
: Encara que hi ha poques innovacions
tecnològiques,
l’agricultura creix ajudada pel creixement de la
població
, en especial perquè s’ocupen noves terres (
no augmenta la
productivitat però sí la producció
). La base de l'agricultura espanyola
fins el segle XX es la
trilogia mediterrània* (blat, vinya i olivera
)
encara que es comencen a introduir
nous conreus
en els regadius de la
6
perifèria, com l’arròs, la dacsa, les creïlles i la morera -per a produir
seda.
El principal problema que dificultava l’expansió de l’agricultura
, segons els
il·lustrats que es preocupaven per la pobresa del país, era l
a falta d’un mercat
de terres
(no hi havia terres a la venda, les poques que hi havien eren molt
cares). Així, els agricultors més dinàmics no podien adquirir terres per a
expandir-se, i
la terra estava en mans de grans propietaris rendistes i poc
innovadors
. Aquesta situació es donava perquè
la major part de les terres
no es podien vendre
, ja que es trobaven en alguna d’aquestes situacions:
Terres amortitzades* (mans mortes)
: eren les terres en mans
del clergat. Pertanyien a les parròquies, monestirs, bisbats, etc
(no pertanyien a la persona que ocupava el càrrec, sinó a la
institució, i per tant no es podien vendre. Procedien de compres i,
sobre tot, donacions.
Terres vinculades (
mayorazgo
)
: la mateixa situació però en el
cas de la noblesa. Gran part de les terres dels nobles no es
podien vendre, ja que estaven vinculades a un títol de noblesa
(eren “del ducat, no del duc”)
Tant les terres vinculades com les amortitzades, tendien per tant a créixer amb
el temps: Els nobles i clergues no les podien vendre, però si en podien comprar
més o rebre donacions.
Terres comunals
: eren terres que no eren propietat particular
d’un individu, sinó de tota una comunitat que podia utilitzar-les (un
bosc al qual els veïns podien anar a fer llenya o a portar el
ramat).
Terres de la mesta
: La Mesta era una “associació” de ramaders
d’ovelles que gaudia de grans extensions de pastures i de
canyades* (“carreteres per a ovelles”) que travessaven el país.
Aquestes terres no es podien cultivar, estaven reservades per al
ramat.
c)
Indústria
: aquesta època està marcada pel
predomini dels gremis
que
controlaven la producció industrial des de l’època medieval. Els
gremis*
eres associacions de treballadors del mateix ofici
: monopolitzaven la
producció (procuraven que ningú fabricara fora del gremi); restringien la
competència controlant els preus i les qualitats; i limitaven l’aparició de
competidors (qualsevol fabricant havia de pertànyer al gremi).
L’objectiu
dels gremis era controlar tota la producció per tal de monopolitzar
el mercat i garantir el benestar dels seus membres
. Per tant,
7
suposaven un bloqueig a la competència i la innovació, bases de la
futura economia capitalista.
En el segle XVIII aparèixen -tant a Espanya com a Europa- alguns
sistemes
de producció que obrin el camí a la indústria moderna
, ja que comencen a
trencar el control gremial:
Les
manufactures reials*
: els primers borbons, en arribar a
Espanya, trobaren que gran part dels objectes de luxe fets per
artesans no es trobaven a “l’altura”. Aquest va ser el primer origen
de les primeres manufactures reials, que
eren fàbriques que
utilitzaven una tecnologia tradicional, però concentraven
molts
treballadors, de manera que superaven el marc del taller
artesanal, en el que solien treballar 2-3 persones. Les primeres
fabricaven armes, uniformes per a l'exèrcit o objectes de luxe per
al rei. Com estaven fundades pel rei trenquen el monopoli dels
gremis, que no es poden oposar.
Putting out system*
: era un sistema pel qual un comerciant “treia
fora” de la ciutat la fabricació d’un producte, normalment tèxtil. Un
comerciant portava matèria en brut a una sèrie de cases i
acordava amb les teixidores un preu per peça elaborada. Tornava
al cap d'unes setmanes i pagava les peces produïdes. El producte
final podia vendre’l en l’estranger i així escapava del control dels
gremis que vigilaven la venda a la ciutat. Es considera important
perquè quan canvià la llei en caure l'Antic Règim, alguns
comerciants agruparen a les teixidores sota el mateix sostre
donant lloc a les primeres fàbriques modernes.
Fàbriques de indianes
: són les primeres fabriques tèxtils que
utilitzen maquinària moderna. Aparegueren al voltant de
Barcelona al segle XVIII. Escaparen del control gremial perquè les
indianes* era un teixit de cotó importat de l’estranger,
l’estampaven amb dibuixos i el venien a les colònies americanes
(els gremis teixien llana i la venien a Barcelona, per tant no eren
competència directa). En la dècada de 1780 creen les primeres
fàbriques modernes, amb maquinària que accelerava la
producció.
8
d)
Comerç
: el comerç durant l’Antic Règim estava molt limitat perquè
predominava l’autoabastiment i els transports eren molt difícils
.
Distingim entre:
- Comerç interior
: estava molt condicionat pels problemes de transport. A les
costes era més fàcil, ja que el transport marítim era prou barat. A l'interior del
país, les primeres carreteres aparegueren en la segona meitat del segle XVIII.
Abans sols existien camins i el transport habitual eren les mules. Per tant tan
sols estaven ben comunicades les zones costaneres. S’intentà millorar el
comerç interior en
suprimir-se en 1717 les duanes interiors
, que cobraven
per transportar productes dins del país.
- Comerç exterior
: també distingim entre:
Comerç amb Europa
, que
era tradicionalment deficitari
(compravem més
del que veniem). Es compraven teixits elaborats i saladures i es venien
productes agraris (blat, vi, oli) i llana en brut.
Comerç colonial:
era un
monopoli de la Corona
(el rei de Castella havia
basat el seu poder ençà el segle XVI en l'arribada de plata d'Amèrica) i per
facilitar el control tots els bucs que comerciaven amb Amèrica havien de parar
en Cadis.
e)
Hisenda
: la hisenda espanyola durant l’Antic Règim es trobarà
permanentment en dificultats, ja que els estaments privilegiats no
paguen impostos, i els sectors que poden pagar-ne (en especial la
burgesia) són els més dinàmics i és contraproduent sobreexplotar-los.
Els il·lustrats proposarien 2 possibles solucions:
Desamortitzacions*
: el rei podia
expropiar algunes terres del
clergat i vendre-les
. En temps de Carles IV, Godoy va dur a
terme una primera desamortització molt limitada.
Emissions de deute públic*
(bons, obligacions, lletres): són
documents pels quals, a canvi d’un préstec, l’estat es
compromet a tornar la mateixa quantitat i una part d’interès a
un termini fixe
. El deute públic, al començar les guerres del
segle XIX deixà de pagar-se i esdevingué un greu problema.
Loteria
: aparegué en 1763 durant el regnat de Carles III com un
mitjà per obtindre ingressos per a l'estat sense crear un nou
impost. L'estat retenia el 25% del que es venia.