El 2 maig de 1808, l’alçament popular de Madrid va donar lloc a l’inici de la
Guerra de la Independència. Aquesta va ser una guerra inesperada, ja que
s’assumia que les guerres “eren cosa de militars” i la població civil mai no es
revoltaria davant una victòria militar. La Guerra de la Independència va ser una
guerra “no convencional” en la que participava la població. Açò va suposar un
gran problema per a Napoleó, ja que va immobilitzar a una part important del
seu exèrcit a Espanya. Per tal d’explicar-la podem distingir 2 nivells:
a)
Punt de vista polític
: en 1808 s’instaurà una nova monarquia,
Josep I (germà de Napoleó). El nou rei va intentar instaurar en Espanya
les principals reformes de la RF. Va convidar a Baiona a part del clergat i
la noblesa i a part dels il·lustrats. Els que acudiren, una minoria,
constituïren l’“Assemblea de Baiona”, un òrgan consultiu que
assessorava al rei. L’assemblea redactà, junt al rei, la “Constitució de
Baiona”. La constitució era en realitat una “
carta atorgada
”*, una mena
de constitució que no es basava en el poder del poble (sobirania
nacional), sinó en l’autoritat reial (sobirania reial) i, per tant, no té una
base democràtica.
SOBIRANIA REIAL
SOBIRANIA NACIONAL
Carta atorgada constitució
(llei bàsica de l’Estat)
La “constitució” de Baiona va intentar adaptar el reformisme de la
Revolució Francesa a Espanya agafant també algunes de les idees dels
furs espanyols. A més, situava a Espanya en l’òrbita de l’imperi francés.
En la pràctica, la majoria dels espanyols no acceptaven Josep I. En la
major part del territori i especialment en el centre i sud de la península
es va produir, en 1808, un buit de poder, que es va solucionar amb les
“
juntes
*”: en les localitats, la gent més culta i més activa organitzava
juntes locals per tal de governar les seues localitats. Les juntes locals
enviaren delegats per tal de formar les juntes provincials, i les provincials
formaren la junta central, que passà a actuar com a govern del país, i
organitzà la resistència.
La població espanyola, per tant, es va dividir davant la invasió
francesa
. Una minoria va acceptar l’ocupació i va col·laborar amb els
francesos. Aquests col·laboradors, els “
afrancesats*
”, pensaven que el
1
govern de Josep I anava a permetre la modernització del país, d’acord
amb les idees de la Revolució Francesa. Els afrancesats integrarien
l’Assemblea de Baiona i ocuparien càrrecs al govern. Al final i durant la
guerra el terme “afrancesat” seria sinònim de traïdor, encara que
integraven una part important de la Il·lustració espanyola.
La major part de la població i bona part de les elits es consideraven
“
patriotes*
” (contrari d’afrancesats) i es negaren a acceptar a Josep I.
Els patriotes són els que farien la guerra contra Napoleó i tenien en
comú el rebuig a la invasió. Prompte es començarien a dividir entre els
que volien conservar el sistema polític de l’Antic Règim, els
absolutistes*
, i els
liberals*
. Esl últims eren un sector minoritari en el
conjunt de la població però molt important entre les èlits partidàries
d’aprofundir en les idees il·lustrades introduint algunes reformes de la
Revolució Francesa.
b)
Punt de vista militar
: la clau que explica tota la situació de guerra
és l’aparició en maig de 1808 d’una resistència popular contra l’ocupació
francesa. El fet que fóra una resistència popular donà lloc a un nou
sistema de guerra que és la
guerra de guerrilles*
: grups de civils
amagats o dissimulats entre la població que ataquen a l’exèrcit ocupant i
tornen a amagar-se. Paral·lelament, l’exèrcit espanyol va reorganitzar-se
en Andalusia i va rebre ajuda dels anglesos, de manera que al final de la
guerra és un exèrcit alngloespanyol el que expulsa els francesos
d’Espanya. La guerra va evolucionar seguint diferents etapes:
a) 1808: la resistència espanyola va paralitzar la invasió al nord
d’Andalusia i els francesos es veuen obligats a retrocedir fins la línia de
l’Ebre.
b) 1808-1812: Napoleó envià el gros del seu exèrcit (la
gran armada
)
que ocupa tot el país derrotanta als espanyols. Tan sols queda lliure la
ciutat de Cadis, on es concentra el govern, i amenacen Portugal,
defensada amb tropes angleses.
c) 1812-1814: la gran armada francesa intenta l’ocupació de Rússia,
d’on ix totalment derrotada, mentre a Espanya segueix la Guerra de
Guerrilles. Amb els francesos en retirada en tota Europa, l’exèrcit
angloespanyol derrota els francesos.
Les conseqüències de la guerra serien molt greus per al país des del punt de
vista econòmic, social i polític, ja que el buit de poder implica la pràctica
desaparició de tota l’estructura de l’Antic Règim:
-
Buit de poder
*: provocà que es deixara de partir les collites (no es
pagava la part de la collita al clergat i la noblesa), havien desaparegut
els monopolis
(els llauradors havien de moldre al molí del senyor i coure
al forn del senyor, ara fan el que volen i el senyor no guanya per eixe
2
costat
),
s’ocuparen terres i molts convents quedaren destruïts i les seues
terres en mans dels llauradors. Es produeix, per tant, una mena
d’assaig de revolució liberal
. Ara la gent ja sap com es viu sense el
domini dels privilegiats.
-
Les colònies americanes gaudiren en la pràctica d’autonomia
i no
acceptaren tornar a la situació anterior. Es preparen per a la futura
independència.
-Es va produir una
gran mortandat
, molts camps quedaren abandonats
i les comunicacions destruïdes.
-Les guerrilles, en alguns casos, es mantingueren després de la guerra,
els guerrillers es convertiren en bandolers. En la seua majoria, els
guerrillers s’integren en el
nou exèrcit espanyol
(d’ací sorgeix part de
l’exercit més liberal)
-La
destrucció de convents i monestirs
va ser, en molts casos,
permanent. Ja escassejaven els monjos i ara alguns convents queden
abandonats. Açà facilità la futura desamortització.